16/3/08

De tsunamis i transfusions

En primer lloc, volem mostrar la nostra disposició a participar de manera decidida del debat encetat arran dels dolents resultats electorals. Un debat en profunditat que considerem imprescindible a hores d’ara i que ha quedat posposat als darrers temps, de manera inexplicable, per ‘imponderables’ electorals i assemblearis.
Des del nostre punt de vista, la discussió hauria d’anar dirigida a buscar eixides raonades i raonables perquè és massa el que ens juguem. Vivim en una societat profundament injusta, que ho continuarà sent sota els designis de la dreta nacionalcatòlica o amb un govern socialdemòcrata amb el que comparteix model econòmic. Només una aposta decidida per la transformació social farà avançar els drets dels treballadors i de les treballadores, en clar retrocés en aquests moments.
Mirem al futur per constatar, en primer lloc, que en tenim. La reduïda presència institucional i la minva de vots mostra les nostres carències però no nega, en absolut, que continuem tenint raó. Perquè si no fos així, els més febles no tindrien cap alternativa que continuar ocupant el darrer graó de la piràmide. Per això, el nostre és el futur dels joves que no poden emancipar-se, de les dones sotmeses al masclisme, del majors amb pensions de misèria, dels immigrants explotats de manera indecent i, en general, de la immensa majoria de la població.
Per això, és imprescindible fer una ullada als nostres errors, al menys per no repetir-los eternament. I ja avancem que a les nostres conclusions sobre el que ha passat no trobareu responsabilitats individuals i molt menys culpables.
Les imatges més o menys encertades amb que hem buscat les raons de les darreres desfetes electorals no són més que una prova de la reducció de la política a frases fetes i llocs comuns. Però, tot i això, demostren un intent de desviar les responsabilitats cap a causes externes. Al 2004 va ser el vot útil (la transfusió de sang roja al PSOE) i ara ha estat l’americanització de la política espanyola (el tsunami bipartidista). Un procés que suposa la reducció de la política a l’espectacle per la via de la despolitització però, també, l’assimilació d’unes legislatives a un procés de presidencials inexistent.
Tot i ser veritat aquestes premisses. Els tsunamis i les transfusions són el resultat d’un procés més que les seus causes. Ens expliquem. La feblesa d’Izquierda Unida ha propiciat l’eixida cap al PSOE d’un percentatge no menyspreable de votants (sobre tot al 2004) i la renuncia d’una altra part a seguir fent una aposta sense il·lusions ha convertit el Congrés en cosa de dos. Per tant, sense un reforç important de l’organització intentar combatre el vot útil i el bipartidisme en un parell de setmanes abans dels comicis és una tasca, aquesta sí, molt inútil. I a això hem dedicat bona part de la campanya.
Els treballadors i les treballadores, les classes populars, els joves i la ciutadania que se sent solidaria no han apostat per una alternativa d’esquerres, entre d’altres raons perquè no l’han vist per cap lloc. Aquests darrers anys han vist un grup parlamentari combatiu amb la dreta, i no tant amb les polítiques de dretes, que ha reforçat al govern socialista incondicionalment per permetre al govern de Zapatero aparentar el que no és.
Hem apostat per l’institucionalisme amb tres diputats, en un grup compartit i fent nostre el principi guerrista segons el qual és millor tenir deu minuts en televisió que deu mil militants. I l’alternativa republicana i socialista no pot construir-se, per raons òbvies, des de les televisions, ni tampoc des d’un Congrés on el nostre pes és ínfim.
La gent no ens vota per a que ocupem ministeris. La ciutadania compromesa vota un programa transformador i il·lusionant. Els majors recolzaments ens han arribat quan el nostre missatge era ben nítid, quan el programa era reconeixible per tothom i suposava la nostra carta de presentació.
Però per a d’això cal tenir una organització activa, arrelada als moviments socials i, en especial, al moviment obrer. Direm, i amb raó, que aquests estan totalment desorientats que, en el millor dels casos, han perdut la solidesa i estan completament desllavassats. Però no és menys cert que aquesta també és una responsabilitat pròpia, que evidentment compartim. Només l’estructuració de les xarxes de resistència al neoliberalisme ens poden impulsar a una nova ofensiva per més i millors drets social. Només així serà viable el nostre projecte i no hi haurà vot útil que puga amb ell.

Esquerra Unida de la Plana Alta

1 comentario:

Anónimo dijo...

El Tibet està d'actualitat. Se senten ànimes caritatives preocupar-se sobtadament per la sort dels tibetans. La preocupació ha nascut en el mateix moment en que els mitjans de comunicació pro nord-americans s’han posat en marxa.

L'inevitable Cohn Bendit , ha aprofitat aquesta circumstància. Aquest personatge que encapçala els verds i que ha aplaudit la guerra a l'Iraq o a l'Afganistan en nom de la lluita contra l’integrisme religiós, ara reclama, al costat d’en Raul Romeva, un estat tibetà independent i teocràtic. Tots dos sembla que vulguin imitar a la Pilar Raola.

La falsa ONG, amiga de Bush i de la CIA, que es fa dir “Reporters sense fronteres” ha aprofitat la cerimònia de la flama olímpica, per a increpar al representant de la Xina i tots els mitjans de comunicació se n’han fet reso i li han dedicat més espai que al que diàriament destinen a parlar de Palestina.

S’imagina vostè lo que haguera passat si els sindicats grecs, que es trobaven en lluita per les seves reivindicacions haguessin dut a terme una acció similar?. Segur que tots els mitjans de comunicació hagueren posat la cara llarga i els hagueren acusats d’irresponsables. I no parlem si els protagonistes de l’acte de sabotatge haguessin estat Iraquians, afganesos o palestins. Com sempre, han funcionat les dues vares de medi